Making the festival: Cap a rutes salvatges

Fa un any i set mesos que amb la Montse feiem experiments amb el seu mòbil i em gravava explicant una il·lusió, un somni que tenia al cap.

Les dates han canviat... entre d'altres coses. Passat el 21 de juliol podré començar a assimilar, pair i explicar tot el que ha passat! Ara encarem, amb l’Olivia i l’Oriol, la recta final de la primera edició del Vallsonora. Podría ser també el final, l'inci d'una nova ruta salvatge!

AL/MA

 

Ja puc avançar que més enllà del resultat no podré parar de donar les gràcies a tots els que ens heu donat suport. La sensació possiblement serà increible! Som'hi!

Making the festival: Explosió Sideral

Hores, dies i setmanes intenses ... però posar en valor el procés creatiu, privilegiar el recorregut que hi ha al darrera de qualsevol objectiu, és experimentar, aprendre, és reivindicar el moment i viure’l per davant del resultat final, sigui un èxit, un fracàs, o bé una experiència vital més a explicar. Aquest és el missatge. El vaig recollir, interpretar, després de veure l’exposició Explosió! El llegat de Jackson Pollock.

Les idees solitàries enmig de nits d’insomni, les compartides, aquelles que són inesperades, el feedback, el mails que entren i surten, els excels i els números que ballen, les reunions que ocupen l’agenda, l’ordinador-relació, la il•lusió, la frustració, el vertigen, la sorpresa o l’alegria, un procés emocional, personal i col•lectiu, una explosió que en si és efímera, però que cal reconèixer i valorar.

A l’espai Miscelanea, es va produir fa pocs dies enrere un xoc entre idea i obra, una conversa musical creada a l’instant entre Sara Fontán i Lucrecia Dalt, amb un violí, un baix i mil i un pedals. Va ser una reunió íntima i informal, on possiblement la complicitat i el risc en  la comunicació artística i en el llenguatge musical, van convertir aquesta experiència temporal en única.

Diuen que quan una estrella no es transforma en “nova, super nova, estrella blanca o pulsar, ho fa finalment en un forat negre que no pot ser observat i que és converteix  en un devorador de l’espai de qualsevol energia, absorbint tot el que troba pel seu camí", esdevenint una explosió sideral. Si aquesta explosió fos terrenal o humana no s’allunyaria gaire al que provocava el mateix Aleix Vergés 'Sideral'(Fischerspooner-Emerge a Popotronic) amb les seves sessions al Nitza o a d’altres clubs de Barcelona. El vaig seguir una vegada fins a Lleida, a una sala petita i subterrània molt allunyada de la immensitat de l'espai, i crec que l’efecte, l’eclosió, podria, ser similar.

Hores, dies i setmanes intenses... MAKING THE FESTIVAL, transformant-se... vivint una explosió sideral constant.

Experiències culturals: audiovisual

Vaig conèixer la banda islandesa Sigur Ros a través de la seva pel·lícula documental Heima. La pantalla-paret gegant on es projectava, el còmode i ample sofà antic des d’on la mirava, el silenci- urbà, la llum taronja que traspassava els finestrals del pis, la companyia d’un bon amic, va ser un escenari perfecte perquè em quedés captivada, catatònica pels sorolls harmònics, ambientals i melancòlics que reproduïen els altaveus, la veu von del seu cantant, les imatges fredes i blaves dels espais per on transcorre la gira i les cares d’hipnosi d’esperança i sorpresa d’un públic atent.
 

 

Com un iman sonor que conserva les seves propietats magnètiques avui aquesta banda de post-rock actua a Barcelona, però també ho fa un altre grup, jove i emergent, Tashaki Miyaki, que arriba des de Califòrnia i que porta un segell, una impremta que recorda de nou als veterans the Jesus and Mary Chain. Com assenyala Killtheparty, en la seva recomanació cultural setmanal, avui toca deixar-se portar. Si la bola del món no para de rodar, de ballar dins el  cap, potser parar-la i aparcar per més endavant els grans viatges i fer un zoom,  per aproximar-te al CCCB, i endinsar-te al festival Emergència!, amb set bandes per descobrir.
 

A la motxilla avui m’enduré una peça de xocolata pura, sense cacau, i llums de nadal, petites i blanques per enrotllar-les al coll i fer un petit homenatge al noi de 28 anys, alies “Inspector Norse”, que fabrica la seva pròpia psicodèlica medicina, que agafa el nirvana ballant, on sigui i quan sigui,  i que és capaç de vestir-se de blanc i enmig de la foscor començar a corre, il·luminat per aquestes petites bombetes de llum que adornen el seu cos. Ell ha inspirat al compositor de música electrònica Todd Terje i és el protagonista del premiat documental "Whateverest" de Kristoffer Borgl.
 

 

A la bossa m’hagués encantat també posar-hi un nom, el d’una persona que estava cantant, actuant ara fa una setmana al passadís de l’estació de metro de Diagonal. Estava allunyat de les restrictives rajoles, aquelles que marquen límits, que formen part del circuït tancat d’actuacions musicals subterrànies. Veu trencada, singular, diferent, encisadora i profunda, que en cinc segons em va copsar. Vaig treure una moneda de 50 cèntims de la butxaca, sense pensar-m’ho, i em vaig apropar per deixar-la damunt la funda de la seva guitarra. Baixant les escales que em conduïen cap a l’andana, continuava sentint-la, i vaig pensar de girar-me, recular, pujar de nou les escales i preguntar-li  qui era, i saber quan i on el podria tornar a escoltar... però no ho vaig fer!

Experiències culturals: música

"Shut up and play the hits"

“El present és tan poderós a Nova York, que el passat s’ha perdut”. El periodista i corresponsal del diari El Pais Enric Gonzalez puntualitza en el seu llibre Historias de Nueva York a l'assajista nord-americà John Jay Chapman i assegura  que l’aquí i ara a Nova York es tan poderós perquè absorbeix passat i futur... però conscientment i amb una necessitat desmesurada i exagerada, de vegades, el present s’atura, es congela, i es reprodueix mesos més tard a una sala de cinema.

 

 

Per exemple a Barcelona, a l’In-Edit 2012, un 27 d’octubre, on acompanyat d'amics i de desconeguts, la pantalla, com si es tractés d'un tunel del temps, et fa arribar fins el 5 d'abril de 2011 per poder experimentar un moment  elèctric, emotiu, històric que, possiblement, t’hagués agradat que fos un present real. Ser petit, però alhora gran, ser un més, però ser una de les 16 mil persones que van viure, durant més de tres hores, l’enèrgic adeu de LCD Soundsystem, al Madison Square Garden de Nova York.

 

 

"Shut up and play the hits", és un documental que et posa damunt l’escenari. Et col·loca en un lloc tan privilegiat que et fa sentir la intensitat de cadascuna de les cançons, que t’apropa a les emocions i et fa intimar amb els components de la banda i que també et permet compartir, entendre i consolar les llàgrimes del públic.

Però no només és la crònica visual, nítida i espectacular d’un concert, és descobrir la força escènica, la serenitat i sinceritat vital i la màgia artística de James Mhurpy, la ment de LCD Soundsystem. I t'afronta també a les pors,  a les seves, a les que et pot generar l'èxit incontrolat, inesperat i en certs moments acaparador. James Muhrphy acaba confessant dubitativament que també és possible que el fracàs de LCD Soundsystem sigui en un futur el que ara veu com un encert, l'adeu.
 

 

Aquesta setmana també, en concret el 10 de novembre a la Fabra i Coats, s’ha celebrat la segona edició del MiRA i continuo apostant, un any més tard, per aquest festival de Música i Recerca Audiovisual que et deixa fluir, contemplar i lliscar, endinsar-te en un món seductor, eteri i volàtil conduït per un relat de musica electrònica i arts visuals. I també continuo apostant per aquest equip jove, inquiet, i que il·lusiona per la seva empenta alhora de construir i organitzar aquest festival. Com ja em va passar en la passada edició, tota una inspiració...

Ceci Fimia pel MiRA

 

Amb aquesta intensitat, la de viure aquest any el MiRA per dins, només tenia al cap, quan es van tancar les portes de la Fabra, aproximadament a les 2.30 hores de la matinada, al metro, de tornada a casa i mirant a la gent del meu voltant, una cançó, la seva lletra: All My friends, que comença amb un ritme trepidant i acaba amb una crida en condicional i nostàlgica...

 

 

Where are your friends tonight?

 Where are your friends tonight?

 If I could see all my friends tonight

 If I could see all my friends tonight

 If I could see all my friends tonight

 If I could see all my friends tonight

 

 

Totes les cançons parlen de mi

Al matí, quan arrenco la pujada del carrer Art, miro el meu voltant: el moviment dels cotxes, la llum del cel, la gent que camina mig adormida, els bars, els primers cafès, el carrer humit, i poc a poc, tot es sincronitza en un mateix ritme silenciós. Bum, bum, bum... i aixecaria els braços i em deixaria portar per la música que només ressona dins el meu interior, perquè ho envolta tot, es fa amb tot el que veig.

Cada dia tinc un curtmetratge musical, personal, especial, i únic per aquest moment, de baixa contaminació emocional, de llibertat i força.

 

Últimament ho escolto tot amb aquests ulls:

 

4.- I see you kid, alone in your room...

 

Nothing But Time- CatPower

 

 

5.- A través del Rough Trade, amb imatges vintage. Em pujaria al tren per seguir la carretera que recorre Brolin-NYC

 

 

6.- I l’Escafrandista Musical que regala, segons l’Oriol, visions, moviments gòtics:

Catamaran - GothCreep

 

Veieu la vida en curtmetratge musical ...? amb quin ritme? pausat, frenètic, majestuós, oníric, suau, violent...

" Els fans no idealitzen als cantants perquè desitgin ser ells, sinó que els cantants sembla que són capaços d’expressar el que ells senten, com si a través de la música ens anéssim coneixent a nosaltres mateixos”. Simon Frith- Hacia una estètica de la música popular.

 

 

Experiències culturals: exposicions

El món esdevé pantalla, la pantalla esdevé món

A través d’un camp, contra-camp constant, delirant i inquietant, l’exposició Pantalla Global t’obliga, sense treva, a endinsar-te a un espai cinèfil, evocador, de reflexió sobre de com la pantalla s’ha convertit en món i de com el món s’ha convertit en pantalla. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona(CCCB), ha acollit fins el passat més de maig aquesta exposició oberta, evolutiva i coocreativa, una adaptació del llibre homònim de Gilles Lipotevtsky i Jean Serroy, comissaris del projecte transmedia conjuntament amb Andrés Hispano. 

Pantalla Global-CCCB-Reflexió dels comissaris Gilles Lipotevtsky i Jean Serroy 



En un pla seqüencia simulat, de 150 metres de recorregut visual, desconstruïts en set pantalles, en set temàtiques promulgades: història, política, esports, publicitat, excés, vigilància i joc, i interactuant a través dels diferents llenguatges emocionals que utilitza i pot provocar una imatge,  utilitzant la seducció, l’espectacle, la violència, la sobre-informació o la capacitat de xoc, l’exposició  construeix i explora el poder de les pantalles, la seva influència i el seu rol actual en el món i en la societat del segle XXI.

El naixement de les noves tecnologies digitals i de la informació, ha fet de la pantalla un ser omnipresent, que ocupa l’espai privat però també el públic, ha esdevingut una eina indispensable, singular i col·lectiva, en l’era de la globalització. Del cinema a la televisió, ordinadors, telèfons intel·ligents, taules digitals, càmeres de vigilància, creació individual, compartida, fictícia i real alhora. Esquizofrènia d’informació i de creativitat,  fragmentada en dispositius audiovisuals, que creen, expliquen i reprodueixen la realitat.

Recorregut de l'exposició amb Andres Hispano, comissari de l'exposició

Pantalla Global,  permet prendre consciencia d’aquesta nou relat híper-modern in-situ, creant una narrativa encaixada on l’espectador, com a contra-camp, inicia el seu particular feedback, passiu i plàcid en moviment, però hiperactiu i intens en pensament. In en aquest binomi, en aquest joc expositiu, s’incorpora un tercer, un nou element que també és protagonista emergent, que construeix el relat d’aquesta obra audiovisual introspectiva i interactiva amb l’exterior.

L’exposició que es concep amb el convenciment de defensar la cocreació i el coneixement compartit, s’articula també a través d’un espai popular i comú on es difonen obres d’usuaris, espectadors, gent que ha volgut expressar-se, reflexionar i participar, virtualment, en el projecte. En aquest recorregut evocatiu, ple d’imatges simbòliques, referencials de mites, polítics, futbolistes, marques publicitàries, guerres, sexe, descontexutalitzades però que expliquen un present, en aquest passadís que no s’acaba aquí, sense fi, tothom és , vol i pot ser el protagonista.



Escales interiors CCCB



La reflexió que planteja Pantalla Global, és tan intensa, exagerada, provocativa, que és necessari deixar la ment en blanc per un híper-instant. Baixar les escales mecàniques del CCCB, apagar el mòbil, intentar evitar el metro, els comerços, totes aquelles càmeres de vigilància d'us cívic, ignorar la TV, agafar un llibre de ioga, i meditar a les fosques, acompanyat d’una encesa d'espelmes. Inspirar i expirar... Inspirar i expirar... Inspirar i Expirar....

Però, potser, PantallaGlobal és també un exposició que convida a l’optimisme?. En aquesta “pantallocràcia”, segons diuen els autors del llibre i comissaris de l’exposició, la solidaritat continua creixent, també augmenta la capacitat reflexiva i el món es cada vegada més diferenciat i creatiu i més indiferent a les barreres de les classes socials.

Experiències culturals: cinema

“Balleu, balleu, o sinó esteu perduts”

“Pina”, és un llargmetratge realitzat en 3D, sobre la companyia de dansa Tanztheater Wuppertal, fundada per la coreògrafa alemanya de prestigi internacional Pina Baush. Podria tractar-se només d’un film homenatge a la gran precursora de la dansa contemporània que va morir sobtadament al 2009. Una aproximació lineal a la seva figura i trajectòria, però Pina és un viatge emocional, sensitiu, visualment impactant, capaç de generar aquella química incontrolable i inconscient que un sent quan viu un amor a primera vista. Escrita, dirigida y produïda per Wim Wenders, el film aconsegueix transmetre la força, sensualitat, fragilitat i creativitat que definien l’interior de l’artista, la seva visió i relació amb  la dansa i el món.

El director construeix un relat experimental i original a través de diferents peces de ball, coreografies famoses per qui coneix i estima l’obra de Pina Bausch com ‘Café Müller’, ‘Le Sacre du Printemps’, ‘Vollmond’ y ‘Kontakthof’, breus declaracions dels ballarins de la companyia i també petits fragments documentals de la coreògrafa. Una narració visual que transcorre conscienment en els espais urbans i naturals de la ciutat alemanya de Wuppertal, residència de  la Tanztheater Wuppertal i de l’artista durant 35 anys. Però aquest elements, tot i que en solitari teixeixen el fil argumental, s’expressen amb major intensitat a través de la nova dimensió espai i moviment que es genera a través del 3D.

Imatge de la pel·lícula Pina

Aquesta vegada les ulleres 3D si que tenen sentit, no molesten. Una cinta rodada en tres dimensions que permet gairebé sentir i tocar els moviments dels ballarins, la seva expressió corporal més íntima, des d’una perspectiva elegant i respectuosa. Wim Wenders aconsegueix amb la tecnologia l’espectacularitat visual i l’expressivitat emocional que mereixia i demanava l’obra de Pina.

Pina Baush, ballarina, coreògrafa, professora de dansa contemporània i directora del Tanztheater de Wuppertal, va ser una dona trencadora, transgressora, precursora del teatre dansa, és una figura de culte. Aquest film transmet estima i admiració, i, si, mitifica l’artista, però també dona continuïtat a la seva obra, a la seva mirada. “Balleu, balleu, o sinó esteu perduts”, aquesta confessió vital de la coreògrafa és “Pina” un nou llenguatge per descobrir la dansa, el moviment i una manera personal i excepcional d’entendre la vida.