Totes les cançons parlen de mi: Take Off

Primer reportatge que m’encomanen, fa més de 15 anys? Si... sobre el viatge d’un irlandès a terres catalanes. Un viatge amb furgoneta per arribar a Àger, fer les temudes corbes del port, parar-se, observar la vall i quedar-s’hi per poder sobrevolar-la. Aquí és on vaig fallar, no saber arribar fins al final, i explicar amb les seves paraules les sensacions que li va produir fer el seu primer salt amb parament des del Montsec, narrar l’adrenalina, el vertigen, la tranquil·litat, el plaer de volar entre cotons i la intimitat d’estar sol en la immensitat d’un cel de vegades de color morat, rosa o ataronjat.

Fa poques setmanes enrere vaig fer el viatge invers, cap a Irlanda. La furgoneta la vaig canviar per un bitllet d’avió, però si que vaig recórrer el país cap a l’oest travessant també algun port de muntanya, per dirigir-me a la costa irlandesa i arribar a Lahinch. El que m’esperava però va ser una platja que mirava l’oceà atlàntic, acollidora, de sorra fina, melancòlica i oberta a un paisatge de conte. Vaig fer un cafè, no em vaig treure l’impermeable, feia fred, el cel estava tapat i el vent no acompanyava, però l’emoció de poder ser una més, d'aquells que passejaven per damunt del mar anava creixent fins fer desaparèixer tota por al ridícul, a allò desconegut, i augmentar el respecte absolut cap a una naturalesa aclaparadora.

Platja de Lahinch, Irlanda.

A les 13.00 hores estava a la sorra, vestida amb un neoprè, de peus fins el coll, arrossegant una taula de surf, i al meu costat la Julie, amant d’aquest esport des de ben petita, irlandesa, atlètica i pacient. No es va separar de mi durant les dues hores i mitja que vaig estar a l’aigua. No puc ara mateix explicar al detall tot el que em va ensenyar, la llengua, l'anglès anava en contra meu,  però se que va introduir fins i tot moviments de ioga per posicionar-se un bé sobre la taula, i si.. ho vaig aconseguir!... tres vegades! i va ser inexplicable, lliscar sobre l’aigua, acariciar-la, relacionar-te i sentir per primera vegada el mar, és una experiència sublim!!

Take Off, aquesta és la paraula que després he descobert que s’utilitza per definir la primera maniobra damunt la taula de surf. Quan es deixa de remar per col·locar-te damunt d’ella i començar a recórrer l’onada. I així és com em sento preparada per surfejar, la vida, per viure a càmera lenta el que ens arriba, per iniciar un nou making the festival. Per fer un take off, darrere l’altre!! 

I possiblement només em caldria un silenci màgic per repetir l'experiència, però també m'agardaria poder tenir una banda sonora que es completès amb un descobriment com aquest:

Allah-Las: Sandy



Totes les cançons parlen de mi

Al matí, quan arrenco la pujada del carrer Art, miro el meu voltant: el moviment dels cotxes, la llum del cel, la gent que camina mig adormida, els bars, els primers cafès, el carrer humit, i poc a poc, tot es sincronitza en un mateix ritme silenciós. Bum, bum, bum... i aixecaria els braços i em deixaria portar per la música que només ressona dins el meu interior, perquè ho envolta tot, es fa amb tot el que veig.

Cada dia tinc un curtmetratge musical, personal, especial, i únic per aquest moment, de baixa contaminació emocional, de llibertat i força.

 

Últimament ho escolto tot amb aquests ulls:

 

4.- I see you kid, alone in your room...

 

Nothing But Time- CatPower

 

 

5.- A través del Rough Trade, amb imatges vintage. Em pujaria al tren per seguir la carretera que recorre Brolin-NYC

 

 

6.- I l’Escafrandista Musical que regala, segons l’Oriol, visions, moviments gòtics:

Catamaran - GothCreep

 

Veieu la vida en curtmetratge musical ...? amb quin ritme? pausat, frenètic, majestuós, oníric, suau, violent...

" Els fans no idealitzen als cantants perquè desitgin ser ells, sinó que els cantants sembla que són capaços d’expressar el que ells senten, com si a través de la música ens anéssim coneixent a nosaltres mateixos”. Simon Frith- Hacia una estètica de la música popular.

 

 

Totes les cançons parlen de mi

Un Ramiro nostàlgic, dret, d’esquenes a la càmera, davant d’un radiocasset, paralitzat, gairebé abraçant-lo, com si es tractés d'un amic que et dona consol!, i escoltant una cançó, el que diu el cantant italià Franco Battitato a la “ La estación de los amores”. Quina gran escena! la de la pel·lícula “ Todas las canciones hablan de mi” del director Jonás Trueba. Recordo perfectament aquesta sonora fotografia, possiblement perquè aquesta situació íntima, confesso també que ridícula, la comparteixo com a vivència personal. Si utilitzés la meva càmera analògica, una falsa vintage Diana F+, intentaria no revelar-la. Que és quedés al negatiu, si us plau!! I a la digital, automàticament, sense compassió i amb rapidesa, practicant la tècnica d’un cowboy a un western film, l'eliminaria de la memòria.

 

Todas las canciones hablan de mi 

 

Realment les cançons, la música ens acompanya en la nostra mala i bona vida. Més aviat ens explica... o potser a través d’ella se’ns fa més fàcil expresar-nos. En aquest espai, doncs, no faré una selecció del passat. Del qui era, i soc?!! sinó del que descobreixi a partir d’ara, en aquest 2012 en aquest inici del making the festival. Possiblement, faré una selecció del que trobi, que per sorpresa connecti amb una part de mi i que es converteixi en una música inspiradora per portar a terme el projecte.

1.- A través de facebook, parlant amb el Joan, el més creatiu confident de música:

Ablehearts - A Name

2.- A Londres, passejant i preguntant a les dependentes d'una botiga de Notting hill, " Who is this artist?". M'ho van escriure a un paper:

Django Django - Life's A Beach

3.- A spotify, buscant similituds...

Jhon Maus - Keep Pushing On

4.- continuaré...descobrint i compartint