14 nov 2012

Experiències culturals: música


"Shut up and play the hits"

El present és tan poderós a Nova York, que el passat s’ha perdut”. El periodista i corresponsal del diari El Pais Enric Gonzalez puntualitza en el seu llibre Historias de Nueva York a l'assajista nord-americà John Jay Chapman i assegura  que l’aquí i ara a Nova York es tan poderós perquè absorbeix passat i futur... però conscientment i amb una necessitat desmesurada i exagerada, de vegades, el present s’atura, es congela, i es reprodueix mesos més tard a una sala de cinema.
 
 
Per exemple a Barcelona, a l’In-Edit 2012, un 27 d’octubre, on acompanyat d'amics i de desconeguts, la pantalla, com si es tractés d'un tunel del temps, et fa arribar fins el 5 d'abril de 2011 per poder experimentar un moment  elèctric, emotiu, històric que, possiblement, t’hagués agradat que fos un present real. Ser petit, però alhora gran, ser un més, però ser una de les 16 mil persones que van viure, durant més de tres hores, l’enèrgic adeu de LCD Soundsystem, al Madison Square Garden de Nova York.
 
 

"Shut up and play the hits", és un documental que et posa damunt l’escenari. Et col·loca en un lloc tan privilegiat que et fa sentir la intensitat de cadascuna de les cançons, que t’apropa a les emocions i et fa intimar amb els components de la banda i que també et permet compartir, entendre i consolar les llàgrimes del públic.

Però no només és la crònica visual, nítida i espectacular d’un concert, és descobrir la força escènica, la serenitat i sinceritat vital i la màgia artística de James Mhurpy, la ment de LCD Soundsystem. I t'afronta també a les pors,  a les seves, a les que et pot generar l'èxit incontrolat, inesperat i en certs moments acaparador. James Muhrphy acaba confessant dubitativament que també és possible que el fracàs de LCD Soundsystem sigui en un futur el que ara veu com un encert, l'adeu.
 
 

Aquesta setmana també, en concret el 10 de novembre a la Fabra i Coats, s’ha celebrat la segona edició del MiRA i continuo apostant, un any més tard, per aquest festival de Música i Recerca Audiovisual que et deixa fluir, contemplar i lliscar, endinsar-te en un món seductor, eteri i volàtil conduït per un relat de musica electrònica i arts visuals. I també continuo apostant per aquest equip jove, inquiet, i que il·lusiona per la seva empenta alhora de construir i organitzar aquest festival. Com ja em va passar en la passada edició, tota una inspiració...
Ceci Fimia pel MiRA
 
Amb aquesta intensitat, la de viure aquest any el MiRA per dins, només tenia al cap, quan es van tancar les portes de la Fabra, aproximadament a les 2.30 hores de la matinada, al metro, de tornada a casa i mirant a la gent del meu voltant, una cançó, la seva lletra: All My friends, que comença amb un ritme trepidant i acaba amb una crida en condicional i nostàlgica...


 
 

Where are your friends tonight?
 Where are your friends tonight?
 If I could see all my friends tonight
 If I could see all my friends tonight
 If I could see all my friends tonight
 If I could see all my friends tonight

 

17 oct 2012

Totes les cançons parlen de mi

Al matí, quan arrenco la pujada del carrer Art, miro el meu voltant: el moviment dels cotxes, la llum del cel, la gent que camina mig adormida, els bars, els primers cafès, el carrer humit, i poc a poc, tot es sincronitza en un mateix ritme silenciós. Bum, bum, bum... i aixecaria els braços i em deixaria portar per la música que només ressona dins el meu interior, perquè ho envolta tot, es fa amb tot el que veig.

Cada dia tinc un curtmetratge musical, personal, especial, i únic per aquest moment, de baixa contaminació emocional, de llibertat i força.
 
Últimament ho escolto tot amb aquests ulls:
 
4.- I see you kid, alone in your room...
 
 
 

5.- A través del Rough Trade, amb imatges vintage. Em pujaria al tren per seguir la carretera que recorre Brolin-NYC
 
 

6.- I l’Escafrandista Musical que regala, segons l’Oriol, visions, moviments gòtics:


 

Veieu la vida en curtmetratge musical ...? amb quin ritme? pausat, frenètic, majestuós, oníric, suau, violent...

" Els fans no idealitzen als cantants perquè desitgin ser ells, sinó que els cantants sembla que són capaços d’expressar el que ells senten, com si a través de la música ens anéssim coneixent a nosaltres mateixos”. Simon Frith- Hacia una estètica de la música popular.

 
 

10 jun 2012

Experiències culturals: exposicions


El món esdevé pantalla, la pantalla esdevé món

A través d’un camp, contra-camp constant, delirant i inquietant, l’exposició Pantalla Global t’obliga, sense treva, a endinsar-te a un espai cinèfil, evocador, de reflexió sobre de com la pantalla s’ha convertit en món i de com el món s’ha convertit en pantalla. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona(CCCB), ha acollit fins el passat més de maig aquesta exposició oberta, evolutiva i coocreativa, una adaptació del llibre homònim de Gilles Lipotevtsky i Jean Serroy, comissaris del projecte transmedia conjuntament amb Andrés Hispano. 
Pantalla Global-CCCB-Reflexió dels comissaris Gilles Lipotevtsky i Jean Serroy 

En un pla seqüencia simulat, de 150 metres de recorregut visual, desconstruïts en set pantalles, en set temàtiques promulgades: història, política, esports, publicitat, excés, vigilància i joc, i interactuant a través dels diferents llenguatges emocionals que utilitza i pot provocar una imatge,  utilitzant la seducció, l’espectacle, la violència, la sobre-informació o la capacitat de xoc, l’exposició  construeix i explora el poder de les pantalles, la seva influència i el seu rol actual en el món i en la societat del segle XXI.

El naixement de les noves tecnologies digitals i de la informació, ha fet de la pantalla un ser omnipresent, que ocupa l’espai privat però també el públic, ha esdevingut una eina indispensable, singular i col·lectiva, en l’era de la globalització. Del cinema a la televisió, ordinadors, telèfons intel·ligents, taules digitals, càmeres de vigilància, creació individual, compartida, fictícia i real alhora. Esquizofrènia d’informació i de creativitat,  fragmentada en dispositius audiovisuals, que creen, expliquen i reprodueixen la realitat.

Recorregut de l'exposició amb Andres Hispano, comissari de l'exposició

Pantalla Global,  permet prendre consciencia d’aquesta nou relat híper-modern in-situ, creant una narrativa encaixada on l’espectador, com a contra-camp, inicia el seu particular feedback, passiu i plàcid en moviment, però hiperactiu i intens en pensament. In en aquest binomi, en aquest joc expositiu, s’incorpora un tercer, un nou element que també és protagonista emergent, que construeix el relat d’aquesta obra audiovisual introspectiva i interactiva amb l’exterior.


L’exposició que es concep amb el convenciment de defensar la cocreació i el coneixement compartit, s’articula també a través d’un espai popular i comú on es difonen obres d’usuaris, espectadors, gent que ha volgut expressar-se, reflexionar i participar, virtualment, en el projecte. En aquest recorregut evocatiu, ple d’imatges simbòliques, referencials de mites, polítics, futbolistes, marques publicitàries, guerres, sexe, descontexutalitzades però que expliquen un present, en aquest passadís que no s’acaba aquí, sense fi, tothom és , vol i pot ser el protagonista.
Escales interiors CCCB

La reflexió que planteja Pantalla Global, és tan intensa, exagerada, provocativa, que és necessari deixar la ment en blanc per un híper-instant. Baixar les escales mecàniques del CCCB, apagar el mòbil, intentar evitar el metro, els comerços, totes aquelles càmeres de vigilància d'us cívic, ignorar la TV, agafar un llibre de ioga, i meditar a les fosques, acompanyat d’una encesa d'espelmes. Inspirar i expirar... Inspirar i expirar... Inspirar i Expirar....

Però, potser, PantallaGlobal és també un exposició que convida a l’optimisme?. En aquesta “pantallocràcia”, segons diuen els autors del llibre i comissaris de l’exposició, la solidaritat continua creixent, també augmenta la capacitat reflexiva i el món es cada vegada més diferenciat i creatiu i més indiferent a les barreres de les classes socials.

24 abr 2012

Experiències culturals: cinema


“Balleu, balleu, o sinó esteu perduts”

“Pina”, és un llargmetratge realitzat en 3D, sobre la companyia de dansa Tanztheater Wuppertal, fundada per la coreògrafa alemanya de prestigi internacional Pina Baush. Podria tractar-se només d’un film homenatge a la gran precursora de la dansa contemporània que va morir sobtadament al 2009. Una aproximació lineal a la seva figura i trajectòria, però Pina és un viatge emocional, sensitiu, visualment impactant, capaç de generar aquella química incontrolable i inconscient que un sent quan viu un amor a primera vista. Escrita, dirigida y produïda per Wim Wenders, el film aconsegueix transmetre la força, sensualitat, fragilitat i creativitat que definien l’interior de l’artista, la seva visió i relació amb  la dansa i el món.

El director construeix un relat experimental i original a través de diferents peces de ball, coreografies famoses per qui coneix i estima l’obra de Pina Bausch com ‘Café Müller’, ‘Le Sacre du Printemps’, ‘Vollmond’ y ‘Kontakthof’, breus declaracions dels ballarins de la companyia i també petits fragments documentals de la coreògrafa. Una narració visual que transcorre conscienment en els espais urbans i naturals de la ciutat alemanya de Wuppertal, residència de  la Tanztheater Wuppertal i de l’artista durant 35 anys. Però aquest elements, tot i que en solitari teixeixen el fil argumental, s’expressen amb major intensitat a través de la nova dimensió espai i moviment que es genera a través del 3D.

Imatge de la pel·lícula Pina


Aquesta vegada les ulleres 3D si que tenen sentit, no molesten. Una cinta rodada en tres dimensions que permet gairebé sentir i tocar els moviments dels ballarins, la seva expressió corporal més íntima, des d’una perspectiva elegant i respectuosa. Wim Wenders aconsegueix amb la tecnologia l’espectacularitat visual i l’expressivitat emocional que mereixia i demanava l’obra de Pina.


Pina Baush, ballarina, coreògrafa, professora de dansa contemporània i directora del Tanztheater de Wuppertal, va ser una dona trencadora, transgressora, precursora del teatre dansa, és una figura de culte. Aquest film transmet estima i admiració, i, si, mitifica l’artista, però també dona continuïtat a la seva obra, a la seva mirada. “Balleu, balleu, o sinó esteu perduts”, aquesta confessió vital de la coreògrafa és “Pina” un nou llenguatge per descobrir la dansa, el moviment i una manera personal i excepcional d’entendre la vida.

Miralls: projectes, persones que m'inspiren



Jordi Oliver, fotògraf, documentalista i músic

“Tocar al metro és un càsting,  però sobretot és una reivindicació de llibertat”

Casa Almirall, bar modernista, entranyable i acollidor del carrer Joaquim Costa del barri del Raval de Barcelona. Una conversa propera entre dos veïns. Cada dia a les sis fan la seva copeta de vi negre, a la mateixa taula. Música francesa del grup Negresses Vertes. Als baixos de l’Almirall,  als sofàs, una parella de turistes. Han demanat cava... Un espai amb història, uns personatges costumistes, una melodia afrancesada que acompanyaria l’escena i un instant que trenca l’enquadrament.  Aquest seria un petit guió per començar una història. Un curt potser,  dirigit per en Jordi Oliver, fotògraf de professió,  documentalista social, i músic vocacional. Un creatiu de cor, transmedia,  que s’expressa i s’explica a través d’un relat obert i lliure, a través d’una trajectòria personal i professional vinculada sempre a la cultura.


Dos copes de cava. Casa Almirall. Jordi Oliver
En un curtmetratge sobre la teva vida, que voldries transmetre?
Hi hauria energia.  Hi hauria música, una mirada, un valors concrets de la realitat. Tot el que jo sento intento explicar-ho a través de la paraula, també de la fotografia,  la música, o de la docència.  I tot es basa en l’energia i amb la finalitat de poder traspassar-la. Sentir un magnetisme constant amb la gent i fer-la sentir bé. M’agradaria transmetre en aquest curt, amb els valors, amb la mirada i amb allò que millor se fer, que és la fotografia, energia.

Quin va ser el teu primer contacte, conscient, amb la cultura ?
Tots venim d’un passat, on els nostres pares influencien molt en el nostre coneixement. Quan jo tenis uns 10 anys, la meva mare va començar a estudiar història contemporània i organitzava  a casa reunions culturals i jo escoltava. Hi havia  gent molt jove amb grans idees i sobretot sempre mogudes a l’entorn de la cultura. El primer contacte amb la cultura va ser escoltant-la i analitzant o observant tot el que deien aquelles persones que de sobte, es van convertir en mestres o  savis per mi. Sempre he tingut aquella necessitat d’expressar-me , però tenia un problema molt gran com és la dislèxia i en aquella època no es tractava, al contrari erets gairebé un discapacitat psíquic. Vaig  tenir que encaminar la meva manera d’expressar-me  a través de la imatge i d’aquí bé la meva relació amb la fotografia. Començo a expressar tot el que jo tenia dins a través de la fotografia.


Madagascar. Jordi Oliver

Guanyes la beca FotoPres de la Fundació La Caixa  l’any 1993 amb el treball " Melodia del Raval" com a fotoperiodista del barri Xino del Raval, aquí comença la teva relació amb la fotografia de denúncia social?
Sempre he tingut un sentiment de protesta interior molt profund amb tot el que faig i el que dic. Cap a finals dels 80 i principis dels 90, quan es va anunciar que Barcelona era ciutat  olímpica, vaig començar  a intuir  que una Barcelona desapareixeria. Jo com a fotògraf, com  a persona que vol comunicar, ser documentalista,  hem vaig veure amb l’obligació de transmetre, d’explicar com era la Barcelona del 89. Vaig estar tres anys fent fotos i sent un més al barri. Amb aquest esperit de denúncia i d’aventura, de voler explicar coses, és on va néixer la connexió  que tinc amb la fotografia més documentalista. En d’altres treballs com “Recuperem el “trueque””,   vaig  plasmar la crisis econòmica y social que va arrasar l’Argentina durant el ‘corralito’, o en “Resistir-se a oblidar”, a través de la fotografia, utilitzant-la com a teràpia, vaig intentar ajudar als malalts d’Alzheimer a mantenir la memòria.


Amb quina mirada et quedes quan enfoques la realitat?
Hi ha un punt de denúncia sempre. No hi ha una mirada irònica, però si que hi ha  la voluntat de que et fixis en aquella fotografia, que no sigui plana. M’encanta, però, explicar la realitat sota un perspectiva positiva. Pot ser un instant dur però li dono colors, vida, riures. Vaig prendre la decisió de positivitzar les fotografies dures o els reportatges durs. L’esperit  de denuncia, però va  acompanyat en tot el que faig. M’agradaria a vegades distanciar-me, fugir de ser sempre  crític, però es que soc així, no puc.

 Índia. Jordi Oliver
Quins són els teus referents...
Els primers referents són els que més et marquen, com Henri Cartier Bresson o William Klien. En Andre Bresson veia l’instant, decisiu,  parat en aquell segon, en aquella mil·lèsima de segon, que queda clavat. Veia una geometria en cada quadre que feia, molt francesa. Els meus inicis a la fotografia parteixen de fotògrafs francesos, de la poesia, de les llums, del tractaments de les escenes, amb aquell aire, amb olor. Les fotografies franceses em feien sentir les olors. Després ja passem a fotògrafs americans que m’aporten el que es trencar. William Klien trenca amb les diagonals a la fotografia, els contrasts en blanc i negre. Aquests mestres s’han ficat dins meus, han estat referents i alhora la meva fotografia també explica honestament d’on vinc . Ara mateix  tinc el mateixos mestres que abans, són els que m’han impressionat.


Quina cultura trencadora trobem ara a Barcelona?
Amb la Barcelona 92, des del punt de vista sociològic i urbanístic canvien moltes coses. Ara tot va encarat cap els grans festivals, hi ha  molt poca essència, molt poca profunditat. Els fotògrafs abans ens reuníem cada dos o tres dies a la setmana a locals del barri xino del Raval, hi havia una comunicació brutal, ara això ja no existeix. La cultura ha entrat a una fase molt lineal. Falta una capacitat d’anàlisi, de profunditat. Abans Barcelona tenia  una cultura molt més subterrània però que funcionava. Ara hi ha una Barcelona turística i és molt difícil sobreviure a tot això.

Melodia del Raval. Jordi Oliver.
El més important de la cultura es la interacció amb ella. La capacitat de compartir. Si no ens mobilitzem tot desapareix. L’essència d’un poble és la seva cultura, si un poble renuncia a ella, a les seves tradicions,  a les seves maneres de veure les coses,  estem renunciant a la nostra identitat. Estem en un fase de perdre aquests valors i si no ens mobilitzem, si no hi ha cap acció, tot això es perd.


Publiques els teus treballs fotogràfics a Yo Dona, Mia, Babelia o la Vanguardia, has estat reconegut en Festivals publicitaris de Cannes i Sant Sebastià així com guardonat amb premis com el “Tahití y sus letras” al millor reportatge de viatges el 2009, pe el Fnac-El País, el Laus en Gràfica Publicitària del Teatre del Liceo, i d’altres. Documentals i ara als 43 la música amb el grup Mishto.
Qualsevol persona que es dedica a la vessant artística sempre tindrà aquella necessitat de treure la seva expressivitat. Soc fotògraf i durant aquests 20 anys arriba un punt que necessites que la teva creativitat i energia es canalitzi  a través d’una altre camí. Per mi la música ha estat una manera de canalitzar-la. Tot allò que no puc dir amb la fotografia, ho puc dir amb la veu, amb els instruments i amb l’energia que hi poso. Aquest grup, Mishto, vol dir alegria en romaní, wonderful també, vol dir moltes coses i totes positives. És un grup d’arrels Gipsy punks  amb melodies properes, continues, amb punts de denúncia, de poesia. Tot això té relació amb nosaltres.Ara també hem introduït elements més pop amb l’arribada d’instruments elèctrics.. No estem classificats, estem trobant el nostre camí.


Un camí que passa pel metro de Barcelona...
Tot és una cadena, als 19 anys quan vivia a Paris per poder-me pagar el curs de fotografia,  vaig començar a cantar dins el metro. Va ser un clic. Després han passat 20 anys sense tocar, ni cantar, ni agafar una guitarra, però fa dos anys un grup de pares de l’escola de la meva filla  vam decidir pagar el viatge de finals de curs a través d’actuacions musicals,  ens vam dissoldre després del viatge dels fills, però alguns  vam continuar i hem evolucionat fins aquí. I tocar el metro és una experiència brutal. Tens 10 segons on escoltes una melodia i si t’agrada llences una moneda . El metro és una aprenentatge brutal, per les mirades que es formen, per la gent que passa de llarg, que es queda, o que balla. El metro és un càsting  però sobretot tocar-hi és una reivindicació de llibertat. Oficialment té tantes normes, no pots cantar cançons antipolítiques, no pots dir paraulotes, alguns instruments no pots tocar. Però que passa?!!

Fotografia, audiovisual, música.. quin serà el teu proper projecte?

La improvització es el que et dona vida...Ara al mes de maig anirem a un festival religiós al sud de França, festival que em va deixar impressionat l’any passat. No hi ha control sobre els músics, al carrer el pots utilitzar per expressar-te,  hi ha fusió  de música tradicional gitana amb d’altres estils. Volem tocar als carrers.

I el que saps fer millor, la fotografia?

Tenim varies exposicions però encara no m’he decidit. El meu gran projecte és “Dones de la Terra”, un reportatge, retrats d’aquelles dones importants que lluiten pels valors, per canviar al món. Fer exposicions itinerants. Ve un llibre sobre discapacitats i em fa molta il·lusió. També moltes coses s’han quedat  a mig camí en aquest context de retallades. Tinc moltes ganes de fer, de fer fotos i cantar.

Si un vol...

Un pot. Jo no era creatiu, era dislèxic tenia totes les coses en contra. Tampoc em considero creatiu. Crec que soc un transmissor de realitats, tinc moltes idees i molts projectes i intento sentir i fluir. Penso que la vida es pot acabar, que no es eterna i a partir d’aquí la meva energia surt.... He fet concerts cansadíssim, però en el moment he pensat potser és l’últim fes-ho com si fos l’últim. I així sempre.

Marxo de l’Almirall plena d’energia... positiva.

21 feb 2012

Totes les cançons parlen de mi

Un Ramiro nostàlgic, dret, d’esquenes a la càmera, davant d’un radiocasset, paralitzat, gairebé abraçant-lo, com si es tractés d'un amic que et dona consol!, i escoltant una cançó, el que diu el cantant italià Franco Battitato a la “ La estación de los amores”. Quina gran escena! la de la pel·lícula “ Todas las canciones hablan de mi” del director Jonás Trueba. Recordo perfectament aquesta sonora fotografia, possiblement perquè aquesta situació íntima, confesso també que ridícula, la comparteixo com a vivència personal. Si utilitzés la meva càmera analògica, una falsa vintage Diana F+, intentaria no revelar-la. Que és quedés al negatiu, si us plau!! I a la digital, automàticament, sense compassió i amb rapidesa, practicant la tècnica d’un cowboy a un western film, l'eliminaria de la memòria.
Todas las canciones hablan de mi 

 
Realment les cançons, la música ens acompanya en la nostra mala i bona vida. Més aviat ens explica... o potser a través d’ella se’ns fa més fàcil expresar-nos. En aquest espai, doncs, no faré una selecció del passat. Del qui era, i soc?!! sinó del que descobreixi a partir d’ara, en aquest 2012 en aquest inici del making the festival. Possiblement, faré una selecció del que trobi, que per sorpresa connecti amb una part de mi i que es converteixi en una música inspiradora per portar a terme el projecte.
1.- A través de facebook, parlant amb el Joan, el més creatiu confident de música:


2.- A Londres, passejant i preguntant a les dependentes d'una botiga de Notting hill, " Who is this artist?". M'ho van escriure a un paper:


3.- A spotify, buscant similituds...





4.- continuaré...descobrint i compartint

15 ene 2012

Miralls: projectes, persones que m'inspiren

MIRA!

El 5 de novembre de 2011 es va celebrar a Barcelona, a l’antic recinte industrial de Fabra i Coats la primera edició del MIRA!, festival de música electrònica i electrònica visual. Un esdeveniment que va acollir durant un dia més de 40 artistes provinents de diferents tendències electròniques i audiovisuals, apostant per espectacles de fusió d’ambdues disciplines. Tota una experiència sensorial que va néixer, un any abans, des del convenciment que a Barcelona mancava un espai agosarat, que fugís de les propostes comercials i còmodes, que apostés per la simultaneïtat de les creacions visuals i musicals per generar una vivència única i plena. El MIRA! t’ofereix una exclamació, però et demana que te n’equipis d’una bona dosis, posa’t al darrera, a l’esquena, una exclamació de sorpresa, d’admiració i de plaer. Possiblement aquest equipatge d’emocions ha fet que el MIRA més !!! hagi estat un dels festivals de música més aplaudits per la crítica en aquest any que deixem enrere.

24 hores abans de la seva celebració em vaig dirigir cap al Fabra I Coats per reunir-me amb el seu director, l’Oriol Pastor. Curiós i emprenedor i alhora apassionat i idealista, un romàntic al segle XXI que acompanyat d’un equip de 8 persones ha pogut construir un nou projecte cultural que no només es pot mirar.

“ La cosa està xunga, però valia la pena arriscar”

Com neix el MIRA! Fa un any que vam començar, a títol personal vaig començar a explicar la meva idea i poc a poc vaig aconseguir reunir gent i formar un grup, alguns amics i d’altres recomanats. Una idea que al final va donar un gir de 360 graus. Des de l’inici teníem clar que volíem crear una xarxa, treballar amb col·lectius i entitats locals relacionats amb el sector audiovisual, perquè evidentment el que no sabíem nosaltres, ho podien realitzar gent com TELENOIKA.

El MIRA!, la música, una professió o una passió: jo soc consultor de sectors públics, i la música era i és una passió. Després d’estar compaginant la feina amb el projecte, de treballar 8 hores oficials més les que necessitava la iniciativa, vaig decidir deixar la feina per poder centrar-me en ella. Veia que no donava l’abast. Ja en buscaré una altre. La cosa està xunga però valia la pena arriscar, no em fan por realment les coses.

Principals dificultats per portar-lo a terme: les de trobar finançament. Després de treballar en totes les possibilitats, finalment ens vam autofinançar. I també la comunicació, hem arribat a bastants llocs amb una despesa mínima, però vam començar tard, sobretot en les xarxes socials. Però has de lligar tantes coses... en primer lloc havíem de consolidar les bases del concepte. Segurament, definir-te a tu mateix és el que pren més temps, hores i hores filosofant. Sembla palla però és vital.

Valors del projecte: quan vam iniciar aquest projecte és perquè hi havia la voluntat d’unir, entrellaçar dues disciplines, la visual amb la musical. Calia fer justícia i posar al mateix nivell, al centre de l’espectacle tant els elements visuals com els musicals. L’altre valor va ser el de voler donar un espai als creadors de casa nostra que no tenen l’oportunitat d’actuar en gran sales. Barcelona és una ciutat que té una oferta de sales limitada i que no arrisca. Els artistes més experimentals normalment actuen en circuïts petits, i reduïts en galeries d’art. I nosaltres com a associació vam voler assumir aquest risc, donar cabuda a artistes visuals d’aquí i unir-los amb propostes musicals de primera línia. El feedback que s’ha creat entre ells ha estat molt positiu. Hem aconseguit generar xarxa en un doble sentit. També l’aposta internacional més la nacional és un discurs que volem mantenir.

Referents del MIRA!, a qui copia: som una generació que hem viscut el Sonar, i ara en aquests moments també tenim l’ull posat en el festival L.E.V de Gijón i també l’UNSOUND a Polònia. La programació que fan ens fascina. Tenen el gust per crear uns festivals espectaculars. Bé més que copiar, aquests festivals són referents a tenir molt presents.

Qui disfrutarà del MIRA!: gent de 20 a 50 anys, universitaris, professionals del món de la comunicació, del disseny, a persones que els hi interessi el concepte de visual més música. Per la propera edició volem més barri, volem que els veïns, avis de Sant Andreu s’acabin posant les ulleres 3D i experimentin, disfrutin.

L’Oriol Pastor aquell dia estava nerviós, havia somniat dies enrere que plovia i que no es podria fer l’espectacle de mapping a la façana del Fabra i Coats. Com tot l’equip portava el mono de feina posa’t, barba de dos dies i botes amb petites gotes de pintura. La nit abans de la trobada, l’havien passat pintant l'estructura de mapping indoor on es projectarien els videos del festival. El dia 5 va ploure, però el MIRA! va ser tot un èxit.



Equip del MIRA!: Aida Rodriguez, David Gonzalez, Judit Contreras, Pau Teixidor, Ferran Artigas, Albert Miralles, Oscar Civit, Albert Salinas, David Sola i Oriol Pastor





10 ene 2012

Reflexions: amb identitat cultural

 
Semolina Tomic- Directora de programació de l'Antic Teatre. " Yo trabajo como una bestia, hacemos, hacemos y hacemos. Mi manera de trabajar es una actitud en la vida".

Joan Oller- Director General del Palau de la Música. "Aconsegueix una bona experiència, i tindràs un bon seguidor"

Josep Caselles- Productor i coordinador d’esdeveniments. “Hi ha moltes persones que tenen idees, però poques que les portin a terme” .

8 ene 2012

Making the festival: comencem

Aquí comença tot

Una postal de la Vall d’Àger. Un paisatge que es pinta amb els colors de la natura, de blanc i boira a l’hivern, de verd i pluja a la primavera, de daurat i foc a l’estiu, i d’una aquarel·la de tonalitats a la tardor. Una Vall amb una  història i una cultura que es perd en el temps. Una vila coronada per un castell del segle XI. Un entorn situat a la comarca de la Noguera, a Lleida, amb una gent dedicada a la terra. Una Vall també amb nits estrellades a contemplar, amb un cel per volar, amb un camins per perdre’t, llacs per nedar i unes muntanyes per escalar. Aquesta és la postal de la Vall d’Àger, una fotografia real.



Però podem a anar més enllà del que veiem i traspassar els seus límits, i és que aquesta vall et deixa ser curiós, aventurer, atrevit, apassionat, proper, càlid, lliure!!.




Ara doncs cal imaginar que podem descobrir tot aquest entorn, recorre tots els seus racons  i viure aquestes emocions a través dels batecs de la música, a través dels sentits.
La vall sonora. Deixem d’imaginar i comencem a construir una experiència única, el Festival de Música Independent de la Vall d’Àger.