Miralls: projectes, persones que m'inspiren

Jordi Oliver, fotògraf, documentalista i músic

“Tocar al metro és un càsting,  però sobretot és una reivindicació de llibertat”

Casa Almirall, bar modernista, entranyable i acollidor del carrer Joaquim Costa del barri del Raval de Barcelona. Una conversa propera entre dos veïns. Cada dia a les sis fan la seva copeta de vi negre, a la mateixa taula. Música francesa del grup Negresses Vertes. Als baixos de l’Almirall,  als sofàs, una parella de turistes. Han demanat cava... Un espai amb història, uns personatges costumistes, una melodia afrancesada que acompanyaria l’escena i un instant que trenca l’enquadrament.  Aquest seria un petit guió per començar una història. Un curt potser,  dirigit per en Jordi Oliver, fotògraf de professió,  documentalista social, i músic vocacional. Un creatiu de cor, transmedia,  que s’expressa i s’explica a través d’un relat obert i lliure, a través d’una trajectòria personal i professional vinculada sempre a la cultura.



Dos copes de cava. Casa Almirall. Jordi Oliver

En un curtmetratge sobre la teva vida, que voldries transmetre?

Hi hauria energia.  Hi hauria música, una mirada, un valors concrets de la realitat. Tot el que jo sento intento explicar-ho a través de la paraula, també de la fotografia,  la música, o de la docència.  I tot es basa en l’energia i amb la finalitat de poder traspassar-la. Sentir un magnetisme constant amb la gent i fer-la sentir bé. M’agradaria transmetre en aquest curt, amb els valors, amb la mirada i amb allò que millor se fer, que és la fotografia, energia.

Quin va ser el teu primer contacte, conscient, amb la cultura ?

Tots venim d’un passat, on els nostres pares influencien molt en el nostre coneixement. Quan jo tenis uns 10 anys, la meva mare va començar a estudiar història contemporània i organitzava  a casa reunions culturals i jo escoltava. Hi havia  gent molt jove amb grans idees i sobretot sempre mogudes a l’entorn de la cultura. El primer contacte amb la cultura va ser escoltant-la i analitzant o observant tot el que deien aquelles persones que de sobte, es van convertir en mestres o  savis per mi. Sempre he tingut aquella necessitat d’expressar-me , però tenia un problema molt gran com és la dislèxia i en aquella època no es tractava, al contrari erets gairebé un discapacitat psíquic. Vaig  tenir que encaminar la meva manera d’expressar-me  a través de la imatge i d’aquí bé la meva relació amb la fotografia. Començo a expressar tot el que jo tenia dins a través de la fotografia.

Madagascar. Jordi Oliver

Guanyes la beca FotoPres de la Fundació La Caixa  l’any 1993 amb el treball " Melodia del Raval" com a fotoperiodista del barri Xino del Raval, aquí comença la teva relació amb la fotografia de denúncia social?

Sempre he tingut un sentiment de protesta interior molt profund amb tot el que faig i el que dic. Cap a finals dels 80 i principis dels 90, quan es va anunciar que Barcelona era ciutat  olímpica, vaig començar  a intuir  que una Barcelona desapareixeria. Jo com a fotògraf, com  a persona que vol comunicar, ser documentalista,  hem vaig veure amb l’obligació de transmetre, d’explicar com era la Barcelona del 89. Vaig estar tres anys fent fotos i sent un més al barri. Amb aquest esperit de denúncia i d’aventura, de voler explicar coses, és on va néixer la connexió  que tinc amb la fotografia més documentalista. En d’altres treballs com “Recuperem el “trueque””,   vaig  plasmar la crisis econòmica y social que va arrasar l’Argentina durant el ‘corralito’, o en “Resistir-se a oblidar”, a través de la fotografia, utilitzant-la com a teràpia, vaig intentar ajudar als malalts d’Alzheimer a mantenir la memòria.

Amb quina mirada et quedes quan enfoques la realitat?

Hi ha un punt de denúncia sempre. No hi ha una mirada irònica, però si que hi ha  la voluntat de que et fixis en aquella fotografia, que no sigui plana. M’encanta, però, explicar la realitat sota un perspectiva positiva. Pot ser un instant dur però li dono colors, vida, riures. Vaig prendre la decisió de positivitzar les fotografies dures o els reportatges durs. L’esperit  de denuncia, però va  acompanyat en tot el que faig. M’agradaria a vegades distanciar-me, fugir de ser sempre  crític, però es que soc així, no puc.

 Índia. Jordi Oliver

Quins són els teus referents...

Els primers referents són els que més et marquen, com Henri Cartier Bresson o William Klien. En Andre Bresson veia l’instant, decisiu,  parat en aquell segon, en aquella mil·lèsima de segon, que queda clavat. Veia una geometria en cada quadre que feia, molt francesa. Els meus inicis a la fotografia parteixen de fotògrafs francesos, de la poesia, de les llums, del tractaments de les escenes, amb aquell aire, amb olor. Les fotografies franceses em feien sentir les olors. Després ja passem a fotògrafs americans que m’aporten el que es trencar. William Klien trenca amb les diagonals a la fotografia, els contrasts en blanc i negre. Aquests mestres s’han ficat dins meus, han estat referents i alhora la meva fotografia també explica honestament d’on vinc . Ara mateix  tinc el mateixos mestres que abans, són els que m’han impressionat.

Quina cultura trencadora trobem ara a Barcelona?

Amb la Barcelona 92, des del punt de vista sociològic i urbanístic canvien moltes coses. Ara tot va encarat cap els grans festivals, hi ha  molt poca essència, molt poca profunditat. Els fotògrafs abans ens reuníem cada dos o tres dies a la setmana a locals del barri xino del Raval, hi havia una comunicació brutal, ara això ja no existeix. La cultura ha entrat a una fase molt lineal. Falta una capacitat d’anàlisi, de profunditat. Abans Barcelona tenia  una cultura molt més subterrània però que funcionava. Ara hi ha una Barcelona turística i és molt difícil sobreviure a tot això.

Melodia del Raval. Jordi Oliver.

Caldria mobilitzar-nos per recuperar aquesta essència cultural?

El més important de la cultura es la interacció amb ella. La capacitat de compartir. Si no ens mobilitzem tot desapareix. L’essència d’un poble és la seva cultura, si un poble renuncia a ella, a les seves tradicions,  a les seves maneres de veure les coses,  estem renunciant a la nostra identitat. Estem en un fase de perdre aquests valors i si no ens mobilitzem, si no hi ha cap acció, tot això es perd.

Publiques els teus treballs fotogràfics a Yo Dona, Mia, Babelia o la Vanguardia, has estat reconegut en Festivals publicitaris de Cannes i Sant Sebastià així com guardonat amb premis com el “Tahití y sus letras” al millor reportatge de viatges el 2009, pe el Fnac-El País, el Laus en Gràfica Publicitària del Teatre del Liceo, i d’altres. Documentals i ara als 43 la música amb el grup Mishto.

Qualsevol persona que es dedica a la vessant artística sempre tindrà aquella necessitat de treure la seva expressivitat. Soc fotògraf i durant aquests 20 anys arriba un punt que necessites que la teva creativitat i energia es canalitzi  a través d’una altre camí. Per mi la música ha estat una manera de canalitzar-la. Tot allò que no puc dir amb la fotografia, ho puc dir amb la veu, amb els instruments i amb l’energia que hi poso. Aquest grup, Mishto, vol dir alegria en romaní, wonderful també, vol dir moltes coses i totes positives. És un grup d’arrels Gipsy punks  amb melodies properes, continues, amb punts de denúncia, de poesia. Tot això té relació amb nosaltres.Ara també hem introduït elements més pop amb l’arribada d’instruments elèctrics.. No estem classificats, estem trobant el nostre camí.

Un camí que passa pel metro de Barcelona...

Tot és una cadena, als 19 anys quan vivia a Paris per poder-me pagar el curs de fotografia,  vaig començar a cantar dins el metro. Va ser un clic. Després han passat 20 anys sense tocar, ni cantar, ni agafar una guitarra, però fa dos anys un grup de pares de l’escola de la meva filla  vam decidir pagar el viatge de finals de curs a través d’actuacions musicals,  ens vam dissoldre després del viatge dels fills, però alguns  vam continuar i hem evolucionat fins aquí. I tocar el metro és una experiència brutal. Tens 10 segons on escoltes una melodia i si t’agrada llences una moneda . El metro és una aprenentatge brutal, per les mirades que es formen, per la gent que passa de llarg, que es queda, o que balla. El metro és un càsting  però sobretot tocar-hi és una reivindicació de llibertat. Oficialment té tantes normes, no pots cantar cançons antipolítiques, no pots dir paraulotes, alguns instruments no pots tocar. Però que passa?!!

Fotografia, audiovisual, música.. quin serà el teu proper projecte?

La improvització es el que et dona vida...Ara al mes de maig anirem a un festival religiós al sud de França, festival que em va deixar impressionat l’any passat. No hi ha control sobre els músics, al carrer el pots utilitzar per expressar-te,  hi ha fusió  de música tradicional gitana amb d’altres estils. Volem tocar als carrers.

I el que saps fer millor, la fotografia?

Tenim varies exposicions però encara no m’he decidit. El meu gran projecte és “Dones de la Terra”, un reportatge, retrats d’aquelles dones importants que lluiten pels valors, per canviar al món. Fer exposicions itinerants. Ve un llibre sobre discapacitats i em fa molta il·lusió. També moltes coses s’han quedat  a mig camí en aquest context de retallades. Tinc moltes ganes de fer, de fer fotos i cantar.

Si un vol...

Un pot. Jo no era creatiu, era dislèxic tenia totes les coses en contra. Tampoc em considero creatiu. Crec que soc un transmissor de realitats, tinc moltes idees i molts projectes i intento sentir i fluir. Penso que la vida es pot acabar, que no es eterna i a partir d’aquí la meva energia surt.... He fet concerts cansadíssim, però en el moment he pensat potser és l’últim fes-ho com si fos l’últim. I així sempre.

Marxo de l’Almirall plena d’energia... positiva.