Experiències culturals: audiovisual

Vaig conèixer la banda islandesa Sigur Ros a través de la seva pel·lícula documental Heima. La pantalla-paret gegant on es projectava, el còmode i ample sofà antic des d’on la mirava, el silenci- urbà, la llum taronja que traspassava els finestrals del pis, la companyia d’un bon amic, va ser un escenari perfecte perquè em quedés captivada, catatònica pels sorolls harmònics, ambientals i melancòlics que reproduïen els altaveus, la veu von del seu cantant, les imatges fredes i blaves dels espais per on transcorre la gira i les cares d’hipnosi d’esperança i sorpresa d’un públic atent.
 

 

Com un iman sonor que conserva les seves propietats magnètiques avui aquesta banda de post-rock actua a Barcelona, però també ho fa un altre grup, jove i emergent, Tashaki Miyaki, que arriba des de Califòrnia i que porta un segell, una impremta que recorda de nou als veterans the Jesus and Mary Chain. Com assenyala Killtheparty, en la seva recomanació cultural setmanal, avui toca deixar-se portar. Si la bola del món no para de rodar, de ballar dins el  cap, potser parar-la i aparcar per més endavant els grans viatges i fer un zoom,  per aproximar-te al CCCB, i endinsar-te al festival Emergència!, amb set bandes per descobrir.
 

A la motxilla avui m’enduré una peça de xocolata pura, sense cacau, i llums de nadal, petites i blanques per enrotllar-les al coll i fer un petit homenatge al noi de 28 anys, alies “Inspector Norse”, que fabrica la seva pròpia psicodèlica medicina, que agafa el nirvana ballant, on sigui i quan sigui,  i que és capaç de vestir-se de blanc i enmig de la foscor començar a corre, il·luminat per aquestes petites bombetes de llum que adornen el seu cos. Ell ha inspirat al compositor de música electrònica Todd Terje i és el protagonista del premiat documental "Whateverest" de Kristoffer Borgl.
 

 

A la bossa m’hagués encantat també posar-hi un nom, el d’una persona que estava cantant, actuant ara fa una setmana al passadís de l’estació de metro de Diagonal. Estava allunyat de les restrictives rajoles, aquelles que marquen límits, que formen part del circuït tancat d’actuacions musicals subterrànies. Veu trencada, singular, diferent, encisadora i profunda, que en cinc segons em va copsar. Vaig treure una moneda de 50 cèntims de la butxaca, sense pensar-m’ho, i em vaig apropar per deixar-la damunt la funda de la seva guitarra. Baixant les escales que em conduïen cap a l’andana, continuava sentint-la, i vaig pensar de girar-me, recular, pujar de nou les escales i preguntar-li  qui era, i saber quan i on el podria tornar a escoltar... però no ho vaig fer!