Jordi Oliver, fotògraf, documentalista i músic
“Tocar al metro és un càsting, però sobretot és una reivindicació de
llibertat”
Casa Almirall, bar
modernista, entranyable i acollidor del carrer Joaquim Costa del barri del Raval
de Barcelona. Una conversa propera entre dos veïns. Cada dia a les sis fan la
seva copeta de vi negre, a la mateixa taula. Música francesa del grup Negresses Vertes. Als baixos de l’Almirall, als sofàs, una parella de turistes. Han demanat
cava... Un espai amb història, uns personatges costumistes, una melodia
afrancesada que acompanyaria l’escena i un instant que trenca
l’enquadrament. Aquest seria un petit
guió per començar una història. Un curt potser, dirigit per en Jordi Oliver, fotògraf de
professió, documentalista social, i
músic vocacional. Un creatiu de cor, transmedia, que s’expressa i s’explica a través d’un relat
obert i lliure, a través d’una trajectòria personal i professional vinculada
sempre a la cultura.
|
Dos copes de cava. Casa Almirall. Jordi Oliver
|
En un curtmetratge sobre la teva vida, que voldries
transmetre?
Hi hauria energia. Hi hauria música, una mirada, un valors
concrets de la realitat. Tot el que jo sento intento explicar-ho a través de la
paraula, també de la fotografia, la
música, o de la docència. I tot es basa
en l’energia i amb la finalitat de poder traspassar-la. Sentir un magnetisme
constant amb la gent i fer-la sentir bé. M’agradaria transmetre en aquest curt,
amb els valors, amb la mirada i amb allò que millor se fer, que és la fotografia,
energia.
Quin va ser el teu primer contacte, conscient, amb la
cultura ?
Tots venim d’un
passat, on els nostres pares influencien molt en el nostre coneixement. Quan jo
tenis uns 10 anys, la meva mare va començar a estudiar història contemporània i
organitzava a casa reunions culturals i
jo escoltava. Hi havia gent molt jove
amb grans idees i sobretot sempre mogudes a l’entorn de la cultura. El primer contacte
amb la cultura va ser escoltant-la i analitzant o observant tot el que deien
aquelles persones que de sobte, es van convertir en mestres o savis per mi. Sempre he tingut aquella
necessitat d’expressar-me , però tenia un problema molt gran com és la dislèxia
i en aquella època no es tractava, al contrari erets gairebé un discapacitat
psíquic. Vaig tenir que encaminar la
meva manera d’expressar-me a través de
la imatge i d’aquí bé la meva relació amb la fotografia. Començo a expressar
tot el que jo tenia dins a través de la fotografia.
|
Madagascar. Jordi Oliver |
Guanyes la beca FotoPres de la Fundació La Caixa l’any 1993 amb el treball " Melodia del Raval" com a
fotoperiodista del barri Xino del Raval, aquí comença la teva relació amb la
fotografia de denúncia social?
Sempre he tingut un
sentiment de protesta interior molt profund amb tot el que faig i el que dic. Cap
a finals dels 80 i principis dels 90, quan es va anunciar que Barcelona era
ciutat olímpica, vaig començar a intuir
que una Barcelona desapareixeria. Jo com a fotògraf, com a persona que vol comunicar, ser
documentalista, hem vaig veure amb
l’obligació de transmetre, d’explicar com era la Barcelona del 89. Vaig estar
tres anys fent fotos i sent un més al barri. Amb aquest esperit de denúncia i
d’aventura, de voler explicar coses, és on va néixer la connexió que tinc amb la fotografia més documentalista.
En d’altres treballs com “Recuperem el “trueque””, vaig plasmar
la crisis econòmica y social que va arrasar l’Argentina durant el ‘corralito’,
o en “Resistir-se a oblidar”, a través de la fotografia, utilitzant-la com a
teràpia, vaig intentar ajudar als malalts d’Alzheimer a mantenir la memòria.
Amb quina mirada et quedes quan enfoques la realitat?
Hi ha un punt de
denúncia sempre. No hi ha una mirada irònica, però si que hi ha la voluntat de que et fixis en aquella
fotografia, que no sigui plana. M’encanta, però, explicar la realitat sota un perspectiva
positiva. Pot ser un instant dur però li dono colors, vida, riures. Vaig prendre
la decisió de positivitzar les fotografies dures o els reportatges durs.
L’esperit de denuncia, però va acompanyat en tot el que faig. M’agradaria a
vegades distanciar-me, fugir de ser sempre
crític, però es que soc així, no puc.
|
Índia. Jordi Oliver |
Quins són els teus referents...
Els primers
referents són els que més et marquen, com Henri
Cartier Bresson o William Klien. En Andre Bresson veia l’instant,
decisiu, parat en aquell segon, en
aquella mil·lèsima de segon, que queda clavat. Veia una geometria en cada
quadre que feia, molt francesa. Els meus inicis a la fotografia parteixen de
fotògrafs francesos, de la poesia, de les llums, del tractaments de les escenes,
amb aquell aire, amb olor. Les fotografies franceses em feien sentir les olors.
Després ja passem a fotògrafs americans que m’aporten el que es trencar. William
Klien trenca amb les diagonals a la fotografia, els contrasts en blanc i negre.
Aquests mestres s’han ficat dins meus, han estat referents i alhora la meva
fotografia també explica honestament d’on vinc . Ara mateix tinc el mateixos mestres que abans, són els
que m’han impressionat.
Quina cultura trencadora trobem ara a Barcelona?
Amb la Barcelona
92, des del punt de vista sociològic i urbanístic canvien moltes coses. Ara tot
va encarat cap els grans festivals, hi ha
molt poca essència, molt poca profunditat. Els fotògrafs abans ens
reuníem cada dos o tres dies a la setmana a locals del barri xino del Raval, hi
havia una comunicació brutal, ara això ja no existeix. La cultura ha entrat a
una fase molt lineal. Falta una capacitat d’anàlisi, de profunditat. Abans
Barcelona tenia una cultura molt més
subterrània però que funcionava. Ara hi ha una Barcelona turística i és molt
difícil sobreviure a tot això.
|
Melodia del Raval. Jordi Oliver. |
El més important de
la cultura es la interacció amb ella. La capacitat de compartir. Si no ens
mobilitzem tot desapareix. L’essència d’un poble és la seva cultura, si un
poble renuncia a ella, a les seves tradicions,
a les seves maneres de veure les coses,
estem renunciant a la nostra identitat. Estem en un fase de perdre
aquests valors i si no ens mobilitzem, si no hi ha cap acció, tot això es perd.
Publiques
els teus treballs fotogràfics a Yo Dona, Mia, Babelia o la Vanguardia, has
estat reconegut en Festivals publicitaris de Cannes i Sant Sebastià així com
guardonat amb premis com el “Tahití y sus letras” al millor reportatge de
viatges el 2009, pe el Fnac-El País, el Laus en Gràfica Publicitària del Teatre
del Liceo, i d’altres. Documentals i ara als 43 la música amb el grup Mishto.
Qualsevol persona
que es dedica a la vessant artística sempre tindrà aquella necessitat de treure
la seva expressivitat. Soc fotògraf i durant aquests 20 anys arriba un punt que
necessites que la teva creativitat i energia es canalitzi a través d’una altre camí. Per mi la música
ha estat una manera de canalitzar-la. Tot allò que no puc dir amb la fotografia,
ho puc dir amb la veu, amb els instruments i amb l’energia que hi poso. Aquest
grup, Mishto, vol dir alegria en romaní, wonderful també, vol dir moltes coses
i totes positives. És un grup d’arrels Gipsy punks amb melodies properes, continues, amb punts de
denúncia, de poesia. Tot això té relació amb nosaltres.Ara també hem
introduït elements més pop amb l’arribada d’instruments elèctrics.. No estem
classificats, estem trobant el nostre camí.
Un camí que passa pel metro de Barcelona...
Tot és una cadena,
als 19 anys quan vivia a Paris per poder-me pagar el curs de fotografia, vaig començar a cantar dins el metro. Va ser
un clic. Després han passat 20 anys sense tocar, ni cantar, ni agafar una
guitarra, però fa dos anys un grup de pares de l’escola de la meva filla vam decidir pagar el viatge de finals de curs
a través d’actuacions musicals, ens vam
dissoldre després del viatge dels fills, però alguns vam continuar i hem evolucionat fins aquí. I
tocar el metro és una experiència brutal. Tens 10 segons on escoltes una
melodia i si t’agrada llences una moneda . El metro és una aprenentatge brutal,
per les mirades que es formen, per la gent que passa de llarg, que es queda, o que
balla. El metro és un càsting però
sobretot tocar-hi és una reivindicació de llibertat. Oficialment té tantes
normes, no pots cantar cançons antipolítiques, no pots dir paraulotes, alguns
instruments no pots tocar. Però que passa?!!
Fotografia, audiovisual, música.. quin serà
el teu proper projecte?
La improvització es
el que et dona vida...Ara al mes de maig anirem a un festival religiós al sud
de França, festival que em va deixar impressionat l’any passat. No hi ha
control sobre els músics, al carrer el pots utilitzar per expressar-te, hi ha fusió de música tradicional gitana amb d’altres
estils. Volem tocar als carrers.
I el que saps fer millor, la fotografia?
Tenim varies
exposicions però encara no m’he decidit. El meu gran projecte és “Dones de la Terra”, un reportatge, retrats
d’aquelles dones importants que lluiten pels valors, per canviar al món. Fer
exposicions itinerants. Ve un llibre sobre discapacitats i em fa molta
il·lusió. També moltes coses s’han quedat
a mig camí en aquest context de retallades. Tinc moltes ganes de fer, de
fer fotos i cantar.
Si un vol...
Un pot. Jo no era
creatiu, era dislèxic tenia totes les coses en contra. Tampoc em considero
creatiu. Crec que soc un transmissor de realitats, tinc moltes idees i molts
projectes i intento sentir i fluir. Penso que la vida es pot acabar, que no es
eterna i a partir d’aquí la meva energia surt.... He fet concerts cansadíssim,
però en el moment he pensat potser és l’últim fes-ho com si fos l’últim. I així
sempre.
Marxo de l’Almirall plena d’energia... positiva.