Al matí, quan arrenco
la pujada del carrer Art, miro el meu voltant: el moviment dels cotxes, la llum del cel, la gent que
camina mig adormida, els bars, els primers cafès, el
carrer humit, i poc a poc, tot es sincronitza en un mateix ritme silenciós. Bum,
bum, bum... i aixecaria els braços i em deixaria portar per la música que només
ressona dins el meu interior, perquè ho envolta tot, es fa amb tot el que
veig.
Cada dia tinc un curtmetratge musical, personal, especial, i únic per aquest moment, de baixa contaminació emocional, de llibertat i força.
Cada dia tinc un curtmetratge musical, personal, especial, i únic per aquest moment, de baixa contaminació emocional, de llibertat i força.
Últimament ho escolto
tot amb aquests ulls:
4.- I see you kid, alone
in your room...
5.- A través del Rough Trade, amb imatges vintage.
Em pujaria al tren per seguir la carretera que recorre Brolin-NYC
6.- I l’Escafrandista Musical
que regala, segons l’Oriol, visions, moviments gòtics:
Veieu la vida en
curtmetratge musical ...? amb quin ritme? pausat, frenètic, majestuós, oníric,
suau, violent...
" Els fans no idealitzen als cantants perquè desitgin ser ells, sinó que els cantants sembla que són capaços d’expressar el que ells senten, com si a través de la música ens anéssim coneixent a nosaltres mateixos”. Simon Frith- Hacia una estètica de la música popular.
