Experiències culturals: Clímax

Recorregut tímid, curt, de llums vermelles, verdes, liles i grogues, sota la ciutat, d'anada i tornada:

L3.This Is Not a Love Song, a la Virreina. Increible! actuar amb una banda municipal amb repertori electrònic, angoixant recorregut expositiu per la repetició insistent tant sonora com visual.

L2.BCNmp7. Cultura de clubs al CCCB. Sense fanzine, per arribar 10 minuts tard.

L1. Documental "Nitsa 94-96. El Giro Electrónico" a l' In-Edit Festival. Hedonista, sideral, catifa vermella pels grans, però amb poc anàlisis sociològic. Des d'aquí, petit homenatge a l'Uri Callejo.

L4. AdriAntic Festival B2B Barcelona-Berlin. Industrial, freda, visuals, Videocratz!.



Jeremy Deller. Williams Fairey Brass Band - Acid Brass, 2005. lavirreina.

No estic a Berlin, on a cada pas hi ha una sorpresa càlida i acollidora, innovació emocional dosificada en cinc dies de llibertat intensa. Ara, Barcelona és l'espai. I busco trobar, saber, recuperar la que s'anomena cultura de club, va existir aquella màgia on públic i artistes eren protagonistes? On club, música i experiència individual i col·lectiva es fusionaven per crear-ne una de nova? Més intensa, més sòrdida, més boja. Una experiència desitjada i anhelada des de la intimitat, per qualsevol ment inquieta.

Diuen que va començar tot al club Nitsa, però recordo el meu germà, cap a finals del 80, parlar-me de Tony Verdi i de la mítica sala Verdi de Barcelona...

El sociòleg Simon Frith a través de Rockdelux explica que el crítics de música continuen centrant-se massa en els artistes. Potser s'obliden de l'altre protagonista, del què realment està passant: a la pista, a la sala, no recorden les cares, les converses, no descriuen les relacions, les emocions... potser s'obliden del públic. Descobrir coses petites, aprendre, realitzar-se, evadir-se i compartir-les. 

Donem l'esquena al clímax, quan el que realment el què ens farà repetir és aconseguir-lo. Fugiria de qualsevol indiscreció, m'asseuria i només observaria...però si soc sincera amb mi mateixa crec que em seria impossible quedar-me al marge, quedar-me quieta.

I el clímax el vaig trobar fa pocs dies enrere al MIRA Festival, tercera edició merescudament intensa, amb Baths!

El vaig veure també a la Fabra amb Mike Paradinas. "És déu" vaig sentir!

Amb tranquil·litat al Convent de Sant Agustí: Bradien +Escofet.

I a través d'internet, campanya espectacular, Afterlife d'Arcade Fire.  Bona dosis d'energia i de construccions visuals:

Totes les cançons parlen de mi: Take Off

Primer reportatge que m’encomanen, fa més de 15 anys? Si... sobre el viatge d’un irlandès a terres catalanes. Un viatge amb furgoneta per arribar a Àger, fer les temudes corbes del port, parar-se, observar la vall i quedar-s’hi per poder sobrevolar-la. Aquí és on vaig fallar, no saber arribar fins al final, i explicar amb les seves paraules les sensacions que li va produir fer el seu primer salt amb parament des del Montsec, narrar l’adrenalina, el vertigen, la tranquil·litat, el plaer de volar entre cotons i la intimitat d’estar sol en la immensitat d’un cel de vegades de color morat, rosa o ataronjat.

Fa poques setmanes enrere vaig fer el viatge invers, cap a Irlanda. La furgoneta la vaig canviar per un bitllet d’avió, però si que vaig recórrer el país cap a l’oest travessant també algun port de muntanya, per dirigir-me a la costa irlandesa i arribar a Lahinch. El que m’esperava però va ser una platja que mirava l’oceà atlàntic, acollidora, de sorra fina, melancòlica i oberta a un paisatge de conte. Vaig fer un cafè, no em vaig treure l’impermeable, feia fred, el cel estava tapat i el vent no acompanyava, però l’emoció de poder ser una més, d'aquells que passejaven per damunt del mar anava creixent fins fer desaparèixer tota por al ridícul, a allò desconegut, i augmentar el respecte absolut cap a una naturalesa aclaparadora.

Platja de Lahinch, Irlanda.

A les 13.00 hores estava a la sorra, vestida amb un neoprè, de peus fins el coll, arrossegant una taula de surf, i al meu costat la Julie, amant d’aquest esport des de ben petita, irlandesa, atlètica i pacient. No es va separar de mi durant les dues hores i mitja que vaig estar a l’aigua. No puc ara mateix explicar al detall tot el que em va ensenyar, la llengua, l'anglès anava en contra meu,  però se que va introduir fins i tot moviments de ioga per posicionar-se un bé sobre la taula, i si.. ho vaig aconseguir!... tres vegades! i va ser inexplicable, lliscar sobre l’aigua, acariciar-la, relacionar-te i sentir per primera vegada el mar, és una experiència sublim!!

Take Off, aquesta és la paraula que després he descobert que s’utilitza per definir la primera maniobra damunt la taula de surf. Quan es deixa de remar per col·locar-te damunt d’ella i començar a recórrer l’onada. I així és com em sento preparada per surfejar, la vida, per viure a càmera lenta el que ens arriba, per iniciar un nou making the festival. Per fer un take off, darrere l’altre!! 

I possiblement només em caldria un silenci màgic per repetir l'experiència, però també m'agardaria poder tenir una banda sonora que es completès amb un descobriment com aquest:

Allah-Las: Sandy



Making the festival: Cap a rutes salvatges

Fa un any i set mesos que amb la Montse feiem experiments amb el seu mòbil i em gravava explicant una il·lusió, un somni que tenia al cap.

Les dates han canviat... entre d'altres coses. Passat el 21 de juliol podré començar a assimilar, pair i explicar tot el que ha passat! Ara encarem, amb l’Olivia i l’Oriol, la recta final de la primera edició del Vallsonora. Podría ser també el final, l'inci d'una nova ruta salvatge!

AL/MA

 

Ja puc avançar que més enllà del resultat no podré parar de donar les gràcies a tots els que ens heu donat suport. La sensació possiblement serà increible! Som'hi!

Making the festival: Explosió Sideral

Hores, dies i setmanes intenses ... però posar en valor el procés creatiu, privilegiar el recorregut que hi ha al darrera de qualsevol objectiu, és experimentar, aprendre, és reivindicar el moment i viure’l per davant del resultat final, sigui un èxit, un fracàs, o bé una experiència vital més a explicar. Aquest és el missatge. El vaig recollir, interpretar, després de veure l’exposició Explosió! El llegat de Jackson Pollock.

Les idees solitàries enmig de nits d’insomni, les compartides, aquelles que són inesperades, el feedback, el mails que entren i surten, els excels i els números que ballen, les reunions que ocupen l’agenda, l’ordinador-relació, la il•lusió, la frustració, el vertigen, la sorpresa o l’alegria, un procés emocional, personal i col•lectiu, una explosió que en si és efímera, però que cal reconèixer i valorar.

A l’espai Miscelanea, es va produir fa pocs dies enrere un xoc entre idea i obra, una conversa musical creada a l’instant entre Sara Fontán i Lucrecia Dalt, amb un violí, un baix i mil i un pedals. Va ser una reunió íntima i informal, on possiblement la complicitat i el risc en  la comunicació artística i en el llenguatge musical, van convertir aquesta experiència temporal en única.

Diuen que quan una estrella no es transforma en “nova, super nova, estrella blanca o pulsar, ho fa finalment en un forat negre que no pot ser observat i que és converteix  en un devorador de l’espai de qualsevol energia, absorbint tot el que troba pel seu camí", esdevenint una explosió sideral. Si aquesta explosió fos terrenal o humana no s’allunyaria gaire al que provocava el mateix Aleix Vergés 'Sideral'(Fischerspooner-Emerge a Popotronic) amb les seves sessions al Nitza o a d’altres clubs de Barcelona. El vaig seguir una vegada fins a Lleida, a una sala petita i subterrània molt allunyada de la immensitat de l'espai, i crec que l’efecte, l’eclosió, podria, ser similar.

Hores, dies i setmanes intenses... MAKING THE FESTIVAL, transformant-se... vivint una explosió sideral constant.

Experiències culturals: audiovisual

Vaig conèixer la banda islandesa Sigur Ros a través de la seva pel·lícula documental Heima. La pantalla-paret gegant on es projectava, el còmode i ample sofà antic des d’on la mirava, el silenci- urbà, la llum taronja que traspassava els finestrals del pis, la companyia d’un bon amic, va ser un escenari perfecte perquè em quedés captivada, catatònica pels sorolls harmònics, ambientals i melancòlics que reproduïen els altaveus, la veu von del seu cantant, les imatges fredes i blaves dels espais per on transcorre la gira i les cares d’hipnosi d’esperança i sorpresa d’un públic atent.
 

 

Com un iman sonor que conserva les seves propietats magnètiques avui aquesta banda de post-rock actua a Barcelona, però també ho fa un altre grup, jove i emergent, Tashaki Miyaki, que arriba des de Califòrnia i que porta un segell, una impremta que recorda de nou als veterans the Jesus and Mary Chain. Com assenyala Killtheparty, en la seva recomanació cultural setmanal, avui toca deixar-se portar. Si la bola del món no para de rodar, de ballar dins el  cap, potser parar-la i aparcar per més endavant els grans viatges i fer un zoom,  per aproximar-te al CCCB, i endinsar-te al festival Emergència!, amb set bandes per descobrir.
 

A la motxilla avui m’enduré una peça de xocolata pura, sense cacau, i llums de nadal, petites i blanques per enrotllar-les al coll i fer un petit homenatge al noi de 28 anys, alies “Inspector Norse”, que fabrica la seva pròpia psicodèlica medicina, que agafa el nirvana ballant, on sigui i quan sigui,  i que és capaç de vestir-se de blanc i enmig de la foscor començar a corre, il·luminat per aquestes petites bombetes de llum que adornen el seu cos. Ell ha inspirat al compositor de música electrònica Todd Terje i és el protagonista del premiat documental "Whateverest" de Kristoffer Borgl.
 

 

A la bossa m’hagués encantat també posar-hi un nom, el d’una persona que estava cantant, actuant ara fa una setmana al passadís de l’estació de metro de Diagonal. Estava allunyat de les restrictives rajoles, aquelles que marquen límits, que formen part del circuït tancat d’actuacions musicals subterrànies. Veu trencada, singular, diferent, encisadora i profunda, que en cinc segons em va copsar. Vaig treure una moneda de 50 cèntims de la butxaca, sense pensar-m’ho, i em vaig apropar per deixar-la damunt la funda de la seva guitarra. Baixant les escales que em conduïen cap a l’andana, continuava sentint-la, i vaig pensar de girar-me, recular, pujar de nou les escales i preguntar-li  qui era, i saber quan i on el podria tornar a escoltar... però no ho vaig fer!

Experiències culturals: música

"Shut up and play the hits"

“El present és tan poderós a Nova York, que el passat s’ha perdut”. El periodista i corresponsal del diari El Pais Enric Gonzalez puntualitza en el seu llibre Historias de Nueva York a l'assajista nord-americà John Jay Chapman i assegura  que l’aquí i ara a Nova York es tan poderós perquè absorbeix passat i futur... però conscientment i amb una necessitat desmesurada i exagerada, de vegades, el present s’atura, es congela, i es reprodueix mesos més tard a una sala de cinema.

 

 

Per exemple a Barcelona, a l’In-Edit 2012, un 27 d’octubre, on acompanyat d'amics i de desconeguts, la pantalla, com si es tractés d'un tunel del temps, et fa arribar fins el 5 d'abril de 2011 per poder experimentar un moment  elèctric, emotiu, històric que, possiblement, t’hagués agradat que fos un present real. Ser petit, però alhora gran, ser un més, però ser una de les 16 mil persones que van viure, durant més de tres hores, l’enèrgic adeu de LCD Soundsystem, al Madison Square Garden de Nova York.

 

 

"Shut up and play the hits", és un documental que et posa damunt l’escenari. Et col·loca en un lloc tan privilegiat que et fa sentir la intensitat de cadascuna de les cançons, que t’apropa a les emocions i et fa intimar amb els components de la banda i que també et permet compartir, entendre i consolar les llàgrimes del públic.

Però no només és la crònica visual, nítida i espectacular d’un concert, és descobrir la força escènica, la serenitat i sinceritat vital i la màgia artística de James Mhurpy, la ment de LCD Soundsystem. I t'afronta també a les pors,  a les seves, a les que et pot generar l'èxit incontrolat, inesperat i en certs moments acaparador. James Muhrphy acaba confessant dubitativament que també és possible que el fracàs de LCD Soundsystem sigui en un futur el que ara veu com un encert, l'adeu.
 

 

Aquesta setmana també, en concret el 10 de novembre a la Fabra i Coats, s’ha celebrat la segona edició del MiRA i continuo apostant, un any més tard, per aquest festival de Música i Recerca Audiovisual que et deixa fluir, contemplar i lliscar, endinsar-te en un món seductor, eteri i volàtil conduït per un relat de musica electrònica i arts visuals. I també continuo apostant per aquest equip jove, inquiet, i que il·lusiona per la seva empenta alhora de construir i organitzar aquest festival. Com ja em va passar en la passada edició, tota una inspiració...

Ceci Fimia pel MiRA

 

Amb aquesta intensitat, la de viure aquest any el MiRA per dins, només tenia al cap, quan es van tancar les portes de la Fabra, aproximadament a les 2.30 hores de la matinada, al metro, de tornada a casa i mirant a la gent del meu voltant, una cançó, la seva lletra: All My friends, que comença amb un ritme trepidant i acaba amb una crida en condicional i nostàlgica...

 

 

Where are your friends tonight?

 Where are your friends tonight?

 If I could see all my friends tonight

 If I could see all my friends tonight

 If I could see all my friends tonight

 If I could see all my friends tonight

 

 

Totes les cançons parlen de mi

Al matí, quan arrenco la pujada del carrer Art, miro el meu voltant: el moviment dels cotxes, la llum del cel, la gent que camina mig adormida, els bars, els primers cafès, el carrer humit, i poc a poc, tot es sincronitza en un mateix ritme silenciós. Bum, bum, bum... i aixecaria els braços i em deixaria portar per la música que només ressona dins el meu interior, perquè ho envolta tot, es fa amb tot el que veig.

Cada dia tinc un curtmetratge musical, personal, especial, i únic per aquest moment, de baixa contaminació emocional, de llibertat i força.

 

Últimament ho escolto tot amb aquests ulls:

 

4.- I see you kid, alone in your room...

 

Nothing But Time- CatPower

 

 

5.- A través del Rough Trade, amb imatges vintage. Em pujaria al tren per seguir la carretera que recorre Brolin-NYC

 

 

6.- I l’Escafrandista Musical que regala, segons l’Oriol, visions, moviments gòtics:

Catamaran - GothCreep

 

Veieu la vida en curtmetratge musical ...? amb quin ritme? pausat, frenètic, majestuós, oníric, suau, violent...

" Els fans no idealitzen als cantants perquè desitgin ser ells, sinó que els cantants sembla que són capaços d’expressar el que ells senten, com si a través de la música ens anéssim coneixent a nosaltres mateixos”. Simon Frith- Hacia una estètica de la música popular.