Experiències culturals: Clímax

Recorregut tímid, curt, de llums vermelles, verdes, liles i grogues, sota la ciutat, d'anada i tornada:

L3.This Is Not a Love Song, a la Virreina. Increible! actuar amb una banda municipal amb repertori electrònic, angoixant recorregut expositiu per la repetició insistent tant sonora com visual.

L2.BCNmp7. Cultura de clubs al CCCB. Sense fanzine, per arribar 10 minuts tard.

L1. Documental "Nitsa 94-96. El Giro Electrónico" a l' In-Edit Festival. Hedonista, sideral, catifa vermella pels grans, però amb poc anàlisis sociològic. Des d'aquí, petit homenatge a l'Uri Callejo.

L4. AdriAntic Festival B2B Barcelona-Berlin. Industrial, freda, visuals, Videocratz!.



Jeremy Deller. Williams Fairey Brass Band - Acid Brass, 2005. lavirreina.

No estic a Berlin, on a cada pas hi ha una sorpresa càlida i acollidora, innovació emocional dosificada en cinc dies de llibertat intensa. Ara, Barcelona és l'espai. I busco trobar, saber, recuperar la que s'anomena cultura de club, va existir aquella màgia on públic i artistes eren protagonistes? On club, música i experiència individual i col·lectiva es fusionaven per crear-ne una de nova? Més intensa, més sòrdida, més boja. Una experiència desitjada i anhelada des de la intimitat, per qualsevol ment inquieta.

Diuen que va començar tot al club Nitsa, però recordo el meu germà, cap a finals del 80, parlar-me de Tony Verdi i de la mítica sala Verdi de Barcelona...

El sociòleg Simon Frith a través de Rockdelux explica que el crítics de música continuen centrant-se massa en els artistes. Potser s'obliden de l'altre protagonista, del què realment està passant: a la pista, a la sala, no recorden les cares, les converses, no descriuen les relacions, les emocions... potser s'obliden del públic. Descobrir coses petites, aprendre, realitzar-se, evadir-se i compartir-les. 

Donem l'esquena al clímax, quan el que realment el què ens farà repetir és aconseguir-lo. Fugiria de qualsevol indiscreció, m'asseuria i només observaria...però si soc sincera amb mi mateixa crec que em seria impossible quedar-me al marge, quedar-me quieta.

I el clímax el vaig trobar fa pocs dies enrere al MIRA Festival, tercera edició merescudament intensa, amb Baths!

El vaig veure també a la Fabra amb Mike Paradinas. "És déu" vaig sentir!

Amb tranquil·litat al Convent de Sant Agustí: Bradien +Escofet.

I a través d'internet, campanya espectacular, Afterlife d'Arcade Fire.  Bona dosis d'energia i de construccions visuals: