"Shut up and play the
hits"
“El present és tan poderós
a Nova York, que el passat s’ha perdut”. El periodista i corresponsal del diari El Pais
Enric Gonzalez puntualitza en el seu llibre Historias de Nueva York a l'assajista nord-americà John Jay Chapman i assegura que l’aquí i ara a Nova York es tan poderós perquè absorbeix passat i
futur... però conscientment i amb una necessitat desmesurada i exagerada, de
vegades, el present s’atura, es congela, i es reprodueix mesos més tard a una
sala de cinema.
Per exemple a Barcelona, a l’In-Edit 2012, un 27 d’octubre, on acompanyat d'amics i de desconeguts, la pantalla, com si es tractés d'un tunel del temps, et fa arribar fins el 5 d'abril de 2011 per poder experimentar un
moment elèctric, emotiu, històric que, possiblement, t’hagués agradat que fos un present real. Ser petit,
però alhora gran, ser un més, però ser una de les 16 mil persones que van viure,
durant més de tres hores, l’enèrgic adeu de LCD Soundsystem, al Madison Square Garden
de Nova York.
"Shut up and play the hits", és un documental que et posa damunt l’escenari. Et col·loca en un lloc tan privilegiat que et
fa sentir la intensitat de cadascuna de les cançons, que t’apropa a les emocions i et fa intimar amb els components de la banda i que també et permet compartir, entendre i consolar
les llàgrimes del públic.
Però no només és la crònica visual, nítida i espectacular d’un concert, és descobrir la força escènica, la serenitat i sinceritat vital i la màgia artística de James Mhurpy, la ment de LCD Soundsystem. I t'afronta també a les pors, a les seves, a les que et pot generar l'èxit incontrolat, inesperat i en certs moments acaparador. James Muhrphy acaba confessant dubitativament que també és possible que el fracàs de LCD Soundsystem sigui en un futur el que ara veu com un encert, l'adeu.
Però no només és la crònica visual, nítida i espectacular d’un concert, és descobrir la força escènica, la serenitat i sinceritat vital i la màgia artística de James Mhurpy, la ment de LCD Soundsystem. I t'afronta també a les pors, a les seves, a les que et pot generar l'èxit incontrolat, inesperat i en certs moments acaparador. James Muhrphy acaba confessant dubitativament que també és possible que el fracàs de LCD Soundsystem sigui en un futur el que ara veu com un encert, l'adeu.
Aquesta setmana també, en concret el 10 de novembre a la Fabra i Coats, s’ha celebrat la segona edició del MiRA i continuo apostant, un any més tard, per aquest festival de Música i Recerca Audiovisual que et deixa fluir, contemplar i lliscar, endinsar-te en un món seductor, eteri i volàtil conduït per un relat de musica electrònica i arts visuals. I també continuo apostant per aquest equip jove, inquiet, i que il·lusiona per la seva empenta alhora de construir i organitzar aquest festival. Com ja em va passar en la passada edició, tota una inspiració...
 |
| Ceci Fimia pel MiRA |
Amb aquesta intensitat, la de viure aquest any el MiRA per dins, només tenia al cap, quan es van tancar les portes de la Fabra, aproximadament a les 2.30 hores de la matinada, al metro, de tornada a casa i mirant a la gent del meu voltant, una cançó, la seva lletra: All My friends, que comença amb un ritme trepidant i acaba amb una crida en condicional i nostàlgica...
Where are your
friends tonight?
Where are your friends tonight?
If I could see all my friends tonight
If I could see all my friends tonight
If I could see all my friends tonight
If I could see all my friends tonight
